Le Clézio

Quan som petits no gastem paraules i les paraules no es gasten, escriu el Premi Nobel de Literatura 2008, Le Clézio, a L’Africà (Edicions 62), la primera novel.la de l’autor traduïda al català, a pesar que ja són cinquanta els llibres que ha escrit. Le Clézio parla de la seva infantesa com d’un temps en què era molt lluny dels adjectius, en què no podia ni tan sols pensar conceptes com “admirable”, o “immens”. Però era capaç de sentir-ho. A les clarianes dels poblats sentia els cossos nus, brillants de suor, les siluetes amples de les dones, els nens agafats als seus malucs; tot això, per al nen Le Clézio, formava un conjunt coherent, desproveït de mentida. Àfrica era la violència de les sensacions. El primer record que té Le Clézio d’aquest continent és el seu cos cobert de petites butllofes provocades per la calor extrema.
La concessió del premi Nobel de literatura a aquest apòstol del mestissatge ha estat criticada a casa nostra, al món, a França. Le Clézio és probablement l’escriptor menys francès de tots els escriptors francesos, i això molesta. “Ser d’aquí i d’allà, pertànyer a diverses històries”, és una frase seva, de la seva novel.la Révolutions, i probablement és la frase que defineix millor aquest ecologista avançat al seu temps. Se l’acusa de tou. No ho sé, de moment només n’he llegit dos llibres. Però d’entrada em sembla molt bé premiar l’obertura de mires, el mestissatge, el no-encasellament. ¿Qui ha dit que Haruki Murakami és japonès? Ho deu dir el seu passaport, no pas la seva literatura.