L’ego.

Llegint l’última novel.la de Philip Roth, Indignation, constato, una vegada més, com aquest escriptor nord-americà dóna el millor de si mateix en l’etapa hivernal de la seva vida. Les grans novel.les de Roth, com els ha passat a molts narradors, han estat escrites a partir dels seixanta anys. Però a mesura que vaig llegint Indignation (ben aviat sortirà publicada a casa nostra), veig clarament per què Roth no és un escriptor suprem. Sí, és un escriptor molt gran, amb dues novel.les que són obres mestres; es mereix el premi Nobel, sens dubte. Tanmateix, està mancat, segons el meu parer, d’humilitat. I això es contagia als seus personatges: es miren el melic tot el dia: tenen un excés d’ego. No pas perquè vagin per la vida amb molts fums —l’ego no és això—, sinó perquè perceben la realitat amb les ulleres brutes. Creuen que són el seu ego, la seva màscara, cosa que no passa amb els personatges de Saül Bellow, per exemple, l’altra gran escriptor nord-americà del segle passat, després de Faulkner. L’ego és una presó. Una suma de condicionants cognitius, emocionals, culturals, que determinen la nostra existència. Les persones vivim empresonades en aquests condicionants. El primer pas per a la sanació psicològica, i fins i tot per a la il.luminació mística, és adonar-nos que estem atrapats en aquests condicionants i repetim pautes de conducta mecànicament, creient que nosaltres som aquestes pautes de conducta. Que trist, passar per la vida pensant que som la nostra màscara. Quan no hi ha ego, hi ha qui realment som. Que trist que un dels millors novel.listes mundials no ho hagi descobert encara, durant l’hivern.