Obstinació
Obstinació. Té mala fama, a casa nostra, aquesta paraula. Se sol pronunciar amb un deix pejoratiu, com si la persona obstinada fos tossuda i de mirada estreta i limitant. Per a l’escriptor Hermann Hesse, en canvi, era la més gran de les virtuds. “L’obstinat obeeix a una sola llei, una llei sagrada, la llei del propi sentit” (obstinació, en alemany, eigensinn, vol dir literalment “propi sentit”). Diu Hesse que totes les coses del món tenen un “sentit propi”: cada pedra, cada herba, cada flor i animal viuen i actuen d’acord amb el seu propi sentit, porten dins seu la pròpia llei, i la segueixen amb pas ferm. Només hi ha dues exepcions, les persones i els animals domesticats. Les persones seguim altres lleis, dictades per altres persones –el políticament correcte, per exemple-, i normalment els que les transgredeixen d’entrada son condemnats per l’opinió pública, i al cap del temps venerats, talment com herois.
Tot això em ve al cap arran de la mort de Pepe Rubianes. Ell va seguir la seva pròpia llei, la més important, la llei del propi sentit. Fou condemnat per l’opinió pública, o per part d’aquesta, i després venerat. El vaig conèixer fent ioga. Ens ensenyava ioga la mateixa professora, i als vestidors en Pepe em comentava que aquesta pràctica li havia canviat la vida, que fins i tot als escenaris era un home amb més aplom i serenor. Fins que el tabac li va passar factura, seguint la seva pròpia llei. Ara em pregunto perquè triguem tant de temps a fer els homenatges merescuts, i perquè no aplaudim amb més fervor, mentre són vives, les persones que segueixen la seva pròpia llei obstinada.
Segurament ha arribat l´hora de canviar el sentit de les paraules, segurament a partir d´ara, (en aquest preciós instant que estem vivint) . Ser obstinat ès necessari, per seguir la nostra própia naturalesa, per que una pedra en el camí no ès un obstacle, per que l´ herba acariciant els nostres peus ès un plaer, cada flor un regal per els nostres ulls i la nostra ànima. Fer les paus amb el nostre nen interior i amb la part més intuitiva i perque no, animal, bàsica i primitiva.
Endolllar-nos d´on ens vàrem desconectar fa tant de temps. En Herman Hesse ja ens ho va comentar en el seu llibre “El Lobo Estepario”.
Jo en Rubianes ja el vaig aplaudir en vida pel seu treball i per la seva obstinació
Peró com sempre dic: “VIU SEGUINT LA TEVA PRÒPIA BRUIXOLA” No falla mai.
Marta
Tens raó Marta quan dius que un ha de seguir la seva propia bruixola, però jo fins que vaig descubrir la meditació, el meu cap sempra deia que explotaría, que sempra era plena de idees, no paraba mai, era la ment que m´esclavitzaba, no sabía pas on era. Ara soc obstinada, sé més o menys on vull anar, viure el moment present i concient.
Fer sempre el que el cor et dicta, es com la bruixola de cadascú, no falla .
Mon
Gràcies Mon per el teu comentari.
una abraçada,
Marta
Hola, avui és el primer que em passejo per aquí.
Aquest article el vaig llegir a la revista Presència, m´agrada el record que fas de Rubianes, si que es pot dir que era obstinat, però jo en diria vital, fet a la seva, sense pèls a la llengua. En Xavier Grasset el va definir molt bé, feia les col.laboracions a la seva manera.
Moltes vegades triguem temps a fer els homenatges merescuts, però molts vam aplaudir i admirar RUBIANES i les seves representacions. Crec que se sabia estimat per tot el seu públic.
Sempre vaig pensar que el tornaria a veure fent teatre.
Taüt,
xiprers que es vinclen,
ulls que ploren,
boira que regalima
llums morades.
Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes.
I si en lloc de obstinació en dius tenacitat?
Me n’alegro moltíssim que parlis del Pepe Rubianes; també de saber que el coneixíes, entre d’altres coses perque això em demostra que segueixen les connexions…
Bona reflexió aquesta sobre l’obstinació, que té quelcom de constància i, com diu el Mario, de tenacitat.
Records!
Anna.
A vegades l’obstinació d’uns fa mal als altres ,trencantl’equilibri de la nostra brúixola interior…