L'ofici de llegir

L’ofici de llegir

gaspar — Tue, 21 Apr 2009 19:45:29 +0000

http://blogs.ccrtvi.com/oficillegir.php

Obstinació

gaspar — Mon, 23 Mar 2009 08:55:31 +0000

Obstinació. Té mala fama, a casa nostra, aquesta paraula. Se sol pronunciar amb un deix pejoratiu, com si la persona obstinada fos tossuda i de mirada estreta i limitant. Per a l’escriptor Hermann Hesse, en canvi, era la més gran de les virtuds. “L’obstinat obeeix a una sola llei, una llei sagrada, la llei del propi sentit” (obstinació, en alemany, eigensinn, vol dir literalment “propi sentit”). Diu Hesse que totes les coses del món tenen un “sentit propi”: cada pedra, cada herba, cada flor i animal viuen i actuen d’acord amb el seu propi sentit, porten dins seu la pròpia llei, i la segueixen amb pas ferm. Només hi ha dues exepcions, les persones i els animals domesticats. Les persones seguim altres lleis, dictades per altres persones –el políticament correcte, per exemple-, i normalment els que les transgredeixen d’entrada son condemnats per l’opinió pública, i al cap del temps venerats, talment com herois.
Tot això em ve al cap arran de la mort de Pepe Rubianes. Ell va seguir la seva pròpia llei, la més important, la llei del propi sentit. Fou condemnat per l’opinió pública, o per part d’aquesta, i després venerat. El vaig conèixer fent ioga. Ens ensenyava ioga la mateixa professora, i als vestidors en Pepe em comentava que aquesta pràctica li havia canviat la vida, que fins i tot als escenaris era un home amb més aplom i serenor. Fins que el tabac li va passar factura, seguint la seva pròpia llei. Ara em pregunto perquè triguem tant de temps a fer els homenatges merescuts, i perquè no aplaudim amb més fervor, mentre són vives, les persones que segueixen la seva pròpia llei obstinada.

L’ego.

gaspar — Mon, 16 Feb 2009 11:37:28 +0000

Llegint l’última novel.la de Philip Roth, Indignation, constato, una vegada més, com aquest escriptor nord-americà dóna el millor de si mateix en l’etapa hivernal de la seva vida. Les grans novel.les de Roth, com els ha passat a molts narradors, han estat escrites a partir dels seixanta anys. Però a mesura que vaig llegint Indignation (ben aviat sortirà publicada a casa nostra), veig clarament per què Roth no és un escriptor suprem. Sí, és un escriptor molt gran, amb dues novel.les que són obres mestres; es mereix el premi Nobel, sens dubte. Tanmateix, està mancat, segons el meu parer, d’humilitat. I això es contagia als seus personatges: es miren el melic tot el dia: tenen un excés d’ego. No pas perquè vagin per la vida amb molts fums —l’ego no és això—, sinó perquè perceben la realitat amb les ulleres brutes. Creuen que són el seu ego, la seva màscara, cosa que no passa amb els personatges de Saül Bellow, per exemple, l’altra gran escriptor nord-americà del segle passat, després de Faulkner. L’ego és una presó. Una suma de condicionants cognitius, emocionals, culturals, que determinen la nostra existència. Les persones vivim empresonades en aquests condicionants. El primer pas per a la sanació psicològica, i fins i tot per a la il.luminació mística, és adonar-nos que estem atrapats en aquests condicionants i repetim pautes de conducta mecànicament, creient que nosaltres som aquestes pautes de conducta. Que trist, passar per la vida pensant que som la nostra màscara. Quan no hi ha ego, hi ha qui realment som. Que trist que un dels millors novel.listes mundials no ho hagi descobert encara, durant l’hivern.

El silenci, la meditació

admin — Mon, 26 Jan 2009 11:17:35 +0000

Aquests dies, arran del premi Josep Pla i de la propera aparició de la novel.la El silenci (gràcies des d’aquí als nombrosos lectors que m’han fet arribar la seva felicitació; un gran regal, els seus correus electrònics), els col.legues periodistes m’han fet preguntes sobre la meditació, atès que és un dels temes de què parla la novel.la, i el primer que m’he esforçat a deixar clar és que no associo la meditació a cap religió. Tot i que la meditació és l’eina bàsica de moltes tradicions espirituals, jo la considero un instrument pràctic. Com fer esport. Necessària com menjar cada dia. Meditar, contràriament al que s’ha cregut en la nostra cultura durant molt de temps, no és donar voltes a alguna cosa. Em ve al cap un llibre de Juan Benet que es titula Una meditación, i que és tot el contrari de la meditació tal i com un servidor l’entén. Un llibre costumista, espès, amb moments, això sí, d’una prosa sinuosa i a la vegada esmolada com una fulla d’acer. Un dia l’escriptor valencià Manuel Vicent em va dir: “Benet aconseguia escalar grans cims, però sempre pujava pel costat més rocallós i abrupte de la muntanya”. Meditar no és donar voltes a res. Tampoc és deixar la ment en blanc. L’art de meditar, segons el filòsof Alan Watts, és una forma de posar-se en contacte amb la realitat. I la raó per meditar és que la majoria de persones civilitzades han perdut el contacte amb la realitat. Confonen el món tal i com és, amb el món tal i com elles el pensen. És sorprenent, diu Watts, tot el que no existeix en el món real: “Per exemple, en el món real no hi ha coses ni successos”.

Le Clézio

admin — Wed, 14 Jan 2009 15:02:01 +0000

Quan som petits no gastem paraules i les paraules no es gasten, escriu el Premi Nobel de Literatura 2008, Le Clézio, a L’Africà (Edicions 62), la primera novel.la de l’autor traduïda al català, a pesar que ja són cinquanta els llibres que ha escrit. Le Clézio parla de la seva infantesa com d’un temps en què era molt lluny dels adjectius, en què no podia ni tan sols pensar conceptes com “admirable”, o “immens”. Però era capaç de sentir-ho. A les clarianes dels poblats sentia els cossos nus, brillants de suor, les siluetes amples de les dones, els nens agafats als seus malucs; tot això, per al nen Le Clézio, formava un conjunt coherent, desproveït de mentida. Àfrica era la violència de les sensacions. El primer record que té Le Clézio d’aquest continent és el seu cos cobert de petites butllofes provocades per la calor extrema.
La concessió del premi Nobel de literatura a aquest apòstol del mestissatge ha estat criticada a casa nostra, al món, a França. Le Clézio és probablement l’escriptor menys francès de tots els escriptors francesos, i això molesta. “Ser d’aquí i d’allà, pertànyer a diverses històries”, és una frase seva, de la seva novel.la Révolutions, i probablement és la frase que defineix millor aquest ecologista avançat al seu temps. Se l’acusa de tou. No ho sé, de moment només n’he llegit dos llibres. Però d’entrada em sembla molt bé premiar l’obertura de mires, el mestissatge, el no-encasellament. ¿Qui ha dit que Haruki Murakami és japonès? Ho deu dir el seu passaport, no pas la seva literatura.