Mort i consciència

 Presentant “El camí de la consciència” arreu de Catalunya.

Al final de les presentacions del meu darrer llibre, El camí de la consciència, del qual he anat parlant arreu de Catalunya, als llocs i llibreries on m’han convidat –vaig on em conviden– hi ha hagut una escena que s’ha anat repetint: quan estava signant exemplars, alguns lectors o lectores em confiaven en veu baixa que en el passat havien viscut una EPM (Experiència Propera a la Mort). No s’havien atrevit a dir-ho fins aleshores, o ho havien dit en poques ocasions, per por de ser titllades de boges, o, sense arribar a aquest extrem, perquè el metge o metgessa que els havia atès –que els havia reanimat– no els inspirava la suficient confiança. Evidentment tenien confiança en les seves habilitats i coneixements, i fins i tot confiança personal –només faltaria, no tenir confiança en qui t’ha tornat a la vida–, però no notaven la suficient obertura de mires com per confessar-li una experiència que els havia demostrat –i la persona no en tenia cap dubte– que la mort no existia tal com l’entenem en la nostra societat. És a dir, que la mort no és el final de tot.

Recordo la presentació del llibre a Subirats, en què enmig de cent cinquanta persones una dona va explicar –una de les poques ocasions en què algú es va aixecar enmig del públic i va narrar la seva experiència en veu alta– que havia tingut una EPM i que el que havia viscut quadrava amb el que explico en el llibre: que “allà” ella hi havia estat la mar de bé. I després va afegir que no s’havia atrevit a dir-ho, fins aleshores, per por, com tanta altra gent, que li diguessin que allò havien sigut desvariejos. Al final de la presentació la dona en qüestió em va venir a saludar, enmig de la signatura de llibres, i quan la vaig veure de prop la vaig reconèixer: durant molts anys havia sigut diputada al Parlament de Catalunya, un rostre molt conegut pel gran públic. Li vaig donar les gràcies. El que havia dit, com tantes altres persones abans que ella, sobretot en les darreres tres dècades -que és quan els avenços mèdics i tecnològics han permès reanimar més gent clínicament morta- no era fruit de cap invenció, ni cap al·lucinació, sinó que es podia verificar. Com escric a El camí de la consciència, el que explica la persona que ha vist i escoltat mentre estava teòricament i pràcticament morta –converses que hi havia al quiròfan, o a detalls dels quals només eren coneixedor l’equip mèdic– és susceptible de ser verificat, contrastat; hom pot comprovar si s’ajusta a la realitat. Tal com escric també al llibre –donant veu a metgesses com la doctora Luján Comas– un cervell mort no pot tenir al·lucinacions. Aleshores, com s’explica, tot plegat? A la resposta hi he dedicat la primera part del llibre, sense la qual aquest fenomen no s’entén: una de les qualitats de la consciència és que no mor. El problema és que a la nostra societat no es parla de la consciència, igual que fins fa poc no es parlava de la mort, amb naturalitat. Per això he decidit escriure aquest llibre. I per això demanaria, si us plau, als amics i col·legues periodistes, que quan enraonin sobre el llibre i el donin a conèixer, abans d’anar a les parts més delicades, les relacionades amb la mort i la reencarnació, llegeixin si us plau el per què de tot, la primera part dedicada a la consciència. Sé que no genera tants titulars com la part de la mort, sé que no és tan espectacular ni tan morbosa; però és el pal de paller de tot plegat. La part més important de la nostra experiència com a éssers humans.