Tampoc vaig aconseguir que aquest gat mirés la càmera. De fet, la seva és una mirada somnolenta. Hi és i no hi és. Com tots els gats –i algunes persones– viu en més d’una realitat.
Al llibre “La llibertat interior” hi explico que el meu gat Cheever va ser el meu mestre. Era digne, però sense ego. També era molt flexible: practicava les millors postures de ioga i els millors estiraments. S’entregava a cada moment.
No em jutjava, no em retreia res; però això no volia dir que em considerés el seu amo o que jo pugués exercir com a tal. El tòpic diu que un és amo del seu gos i esclau del seu gat. I potser és un tòpic perquè és cert.
by: Gaspar Hernàndez
Escriptor, escritor.
